Perifèria / Centre – Local / Visitant
Ramon Parramon, Director d’IDENSITAT

PERIFÈRIA / CENTRE

La màgia de la perifèria ha atret la mirada de cineastes, fotògrafs i en general a molts artistes que han visitat o viscut en llocs, que per les seves particularitats o circumstàncies especials, han copsat la seva atenció o n’han constituït el tema i motiu del seu treball. D’altra banda la realitat de certs llocs considerats perifèrics té un origen molt concret, arran d’unes circumstàncies històriques i fruit d’un context sociocultural molt específic. En aquest sentit si parlem de llocs perifèrics en relació a un centre més establert o identificat com a nucli d’origen o nucli històric, els barris perifèrics de moltes ciutats són fruit del creixement urbanístic no planificat i que, en el seu moment, va ser impulsat per la força col·lectiva de moltes persones que, necessitades d’un habitatge, varen construir-ne la seva pròpia casa i amb el temps es configurà el barri. Aquesta situació es va reproduir en moltes ciutats de Catalunya en els períodes d’immigració massiva posteriors a la guerra civil. Les múltiples formes d’urbanització marginal ha estat estudiada per urbanistes i arquitectes que, des d els any 70, venen analitzant tipologies per tal de fer propostes transformadores que millorin la qualitat de vida dels seus habitants. Els barris sorgits dels moviments migratoris dels anys 50 i 60, formats a base de la suma d’habitatges autoconstruïts i precaris, varen ser estudiats per Joan Busquets en la seva tesi doctoral “Las Coreas de Barcelona” (1974). Recollint aquesta denominació popularitzada dels barris autoconstruïts, amb tot tipus de mancances bàsiques identificà la corea com a unitat d’habitatge modular d’aquest tipus de barris: “La corea, en la seva versió més simple està constituïda per un volum cúbic de proporcions rectangulars d’una superfície aproximada de 20 o 25 m2, està autoconstruïda i representa l’espai habitable en el període d’assentament inicial”¹ . La suma d’aquestes unitats d’habitatge configuren aquest urbanisme informal, que no té una estructura prèvia que en delimiti la relació entre l’espai privat i l’espai públic. Eren el resultat d’una urgència, però també producte de l’especulació que s’aprofitava de la demanda, la necessitat i la manca de recursos per obtenir-ne una plusvàlua del sòl. Aquesta tipologia de barris adquireixen un paral·lelisme amb les actuals faveles de Brasil o el barris marginal d’autoconstrucció de moltes ciutats llatinoamericanes i que, encara en l’actualitat, segueixen essent font de referència d’artistes i camps de base experimental per a molts projectes socials. En el nostre país varen tenir un moment molt concret i posteriorment en el anys 60 i 70 varen ser substituïts pels polígons d’habitatge. En poblacions menys densificades prenien el nom de barri nou, i solia ser el barri annex o allunyat del centre històric, on la seva població majoritàriament era procedent d’altres ciutat d’arreu de l’Estat espanyol, tot i que els tipus de construcció no sempre era tan massificat com a les grans ciutats.

La relació centre-perifèria en urbanisme, ha estat una circumstància recurrent per tal de dissenyar polítiques de transformació de la ciutat. És en els any 80 que Oriol Bohigas² popularitza de manera pamfletària la higienització del centre i la monumentalització de la perifèria, com una estratègia per rehabilitar el nucli històric i les zones d’habitatge popular que es consideraven marginades de la ciutat.  Aquesta política es va estendre al llarg del 90 en l’etapa pre i post-olímpica a la ciutat de Barcelona. És important remarcar que amb aquesta monumentalització de la perifèria apareix un concepte nou que introdueix l’art com a factor important per tal de reforçar la identitat i l’autoestima de pertànyer a un barri concret. Un tipus d’art molt concret que, d’una manera tardana en el nostre país, recull la tradició modernista de l’art que, tot construint escultures monumentals i situades en la plaça d’un barri, es persegueix mitigar els diferents aspectes de desarrelament, desconnexió o altres sensacions que poden ser motiu de conflicte en un entorn considerat perifèric. Un tipus d’art que moltes vegades no tenia res a veure amb el context, de fet la majoria d’escultures poden ser bescanviades de lloc o podrien perfectament itinerar en el territori sense cap tipus de problema, ja que no s’han fet ni pensant amb el lloc ni amb la gent que hi viu. Constituïen un element formal més de la transformació de la plaça o el carrer, però amb una càrrega simbòlica que descansava sobre l’aura romàntica que encara embolcalla l’art.
 
En aquells moments, va permetre que molts barris de la perifèria barcelonina tinguessin l’escultura d’un artista de renom internacional, i per tant possibilitava que el barri pogués ser motiu de visita turística o d’aparèixer en un publicació de caràcter cultural. Aquesta fórmula ha estat àmpliament imitada i mal copiada. La prova més evident és que en moltes ciutats mitjanes i petites també erigeixen escultures permanents que decoren múltiples places i rotondes. En la majoria dels casos els ajuntaments prenen decisions de què posar-hi sense cap tipus d’assessorament.
No aprofundiré massa més amb aquest tipus de política cultural aplicada en l’urbanisme des de l’escultura, ja que en la majoria dels casos manquen objectius i no responen a una estratègia planificada amb plantejaments a mig o llarg termini. Per tant a part de ser una pràctica contagiosa entre molts municipis, tan sols es pot lluitar contra ella amb propostes que transformin aquesta visió anquilosada i restrictiva de la pràctica artística. Una pràctica dissenyada i promoguda per arquitectes i urbanistes sense prendre en consideració opcions més contemporànies que incideixen en el context de la ciutat des d’un posicionament molt més transformador i implicat en les seves dinàmiques socials. L’art contextual, l’escultura com a pràctica social, l’art conceptual, l’art relacional o l’art polític han incorporat maneres de fer basades en el treball col·lectiu, en la incidència en el context, en l’intercanvi de coneixement o la dissolució dels tradicionals rols entre autor, obra i espectador. Han proposat àmbits de treball basats en la interacció de diferents agents implicats i alhora promogut noves polítiques culturals en les que l’art esdevé un mecanisme articulador que s’interrelaciona amb diferents disciplines.

Des d’aquesta perspectiva voldria posar sobre la taula algunes de les coses que fins ara han anat sortint per tal d’enllaçar ho amb el context de la publicació i l’exposició que ens ocupa. Els diferents ingredients que es barregen en aquest moments són: un barri, Vilartagues, una ciutat, Sant Feliu de Guíxols, artistes, diferents col·lectius vinculats al barri, diferents àmbits educatius, l’arxiu, els tallers d’història i un museu, el Museu d’Història de la Ciutat. Tota aquesta amalgama possibilita un treball processual en el que el format expositiu no és un element finalitzador, sinó una etapa més del procés d’investigació.  
El que interessa de tot això és que s’està propiciant una manera de fer que té prous referents en algunes pràctiques artístiques contemporànies però que és innovadora des dels àmbits dels museus d’història de la ciutat. Aquest tipus de museus, existents en moltes de les mitjanes ciutats de Catalunya, han procurat recollir la història local, dotar d’una certa rellevància objectes quotidians que molts ciutadans han donat i construir-ne, entorn a ells, un discurs que n’exalta la memòria històrica i en reforça la identitat de ser o pertànyer a un lloc. Però en la majoria dels casos això es fa des de la història més institucionalitzada i consensuada. Amb aquest treball es dóna un pas important, en primer lloc s’incorpora la història més recent, ens permet rellegir les circumstàncies que varen possibilitar l’existència de barris nous, perifèrics a la ciutat històrica i possibilita incorporar la veu viva de les persones que hi habiten dotant aquesta veu d’una importància en la construcció col·lectiva del lloc. S’ha trobat un mecanisme coherent en el que es posa en relació metodologies d’investigació amb metodologies participatives, a on el resultat és tan important com el procés. A on l’exposició és el resultat d’una edició depurada dels diferents elements que hi han intervingut : entrevistes, tallers, documents, vídeos, accions, tots ells aportats des de diversos fronts. Probablement aquesta metodologia de treball propicia una aproximació didàctica al tema de la identitat, al sentiment de pertinença a la ciutat i convida a la participació activa de les persones en la construcció de representacions de la història, les ideologies i les realitats viscudes. Constitueix un exemple en el que l’art es dilueix amb altres pràctiques disciplinàries per a contribuir de manera conjunta amb un objectius compartits. En aquest cas es posa de manifest la necessitat de conèixer un lloc proper, però alhora distant, un barri perifèric en el que la ciutat massa sovint ha estat d’esquenes a ell i que resulta imprescindible, a més de conèixer lo, incorporar-lo en el discurs de transmissió de la memòria històrica.

En l’actualitat, aquesta relació centre-perifèria es desdibuixa, en un moment en què el flux de capital no té fronteres, les vies de comunicació s’expandeixen en xarxa i les infraestructures viàries redueixen les distàncies, aquest binomi entre en una relació més flexible, menys localitzada, més liquida, segons l’expressió de Zygmunt Bauman. Aquest autor apunta una tendència a la manca de planificació a llarg termini i el fenomen de l’oblit com a condició d’èxit³ . El projecte De Bat a Bat planteja una estratègia contracorrent amb aquesta tendència, inserint la memòria com a relat per entendre i promoure activitats de relació.

LOCAL / VISITANT

Una altre tipus de vincle que es planteja en aquest treball i en altres de similars és el binomi local/visitant. El local sap de les petites coses que defineixen el seu entorn. Coneix la gent, els llocs, els rols socials i els infinits aspectes que configuren la complexitat de les relacions. El visitant és aquell que aterra en un lloc, el visita, el viu de manera temporal i s’integra a ell de manera superficial i amb un compromís limitat. Aquesta circumstància, però, li permet en molts casos extreure’n una mirada diferent, capaç de provocar coses noves, d’introduir coneixement que aporta des d’un altre lloc. El visitant és el foraster, el local és l’hoste. Aquest intercanvi és el que fa que molts llocs prosperin, després de situacions adverses es reacciona i es produeixen situacions de progrés. De ben segur que la història de Sant Feliu n’és ple d’exemples d’aquest tipus.

De Bat a Bat és un projecte que conjuga aquesta relació local/visitant, d’un cantó un artista local, Maria Rosa Rourich promou el projecte i estableix un conjunt de relacions amb gent i entitats que estan desenvolupat una activitat continuada en el lloc (tant específicament al barri de Vilartagues com en el conjunt de Sant Feliu). Per l’altre s’incorpora la mirada visitant d’Adela Picón, qui amb la seva experiència introdueix en el projecte elements rellevants, perduts en la memòria i ho recupera de manera contemporània i a través del llenguatge artístic.

En un altre context però amb uns objectius similars al que es persegueixen en el conjunt d’aquest treball, voldria fer referència a un projecte que varem produir en el marc d’IDENSITAT. Es tracta del projecte de l’artista Nicolás Dumit Estévez que va realitzar el passat 2007 a Calaf i que porta per títol Pleased to Meet You, Àlbum de fotos de Calaf. En aquell cas l’artista plantejava subvertir la relació local/visitant introduint-se en el poble, residint en ell amb la finalitat de conèixer el major nombre d’habitants possible. Cada persona amb qui establia contacte li feia un foto o li demanava que n’hi facilités una. Ell resideix a Nova York i, a més dels contactes personals que anava fent, va articular un conjunt de presentacions que a través de l’escola, diferents associacions i col·lectius els presentava imatges i relats del lloc d’on ell procedia. En els transcurs del procés es posava èmfasi en l’intercanvi de coneixement. En el moment en què per la seva vivència quotidiana passava a ser un més del poble, tal i com havia programat, va marxar. Després d’aquesta estada de dos mesos varem editar un àlbum de fotos que simplificava el conjunt de relacions i experiències viscudes. A distància segueix mantenint una relació amb el poble i de tant en tant els fa arribar una postal que es publica en la revista local. En aquest tipus de treballs, a on la participació de les persones és base i essència del projecte, s’ha de remarcar que. és molt important la negociació que s’estableix entre el projecte artístic i les persones que hi participen. S’ha de propiciar un tipus d’intercanvi en el que tots n’extreguin alguna cosa. Sovint es parla molt de participació i proximitat, paraules que s’utilitzen per a desenvolupar polítiques culturals i que, per l’ús en excés, tendeixen a patir un cert desgast. Això ens ha de fer especialment curosos perquè en l’intent de promoure treballs que aprofundeixin en aquests aspectes no els utilitzem de manera gratuïta. Una manera d’avaluar-ne els resultats és analitzant les complicitats, les implicacions i les possibilitats de continuïtat, amb processos que a més llarg termini se’n desprengui un benefici en l’àmbit local. De Bat a Bat és un experiment que aglutina una feina prèvia, la conjuga amb una activitat local continuada i en projecta múltiples fases de continuïtat futures.