TOTS VENIM DE FORA, TOTS VENIM D’UN ALTRE LLOC
Rosa Maria Rourich i Bordas
Comissària i coordinadora de l'exposició
“Tot és en un lloc. Si és així, la força del lloc és prodigiosa i passa davant de tot.” (Aristòtil)
Cóm et dius? De on ets?
Preguntes senzilles, de fàcil resposta: sóc d’aquí, sóc d’allà, fill de tal o filla de qual. Amb això, ja en tenim prou per crear un retrat robot de l’altre, per definir filies i fòbies, separar, sovint amb violència, els uns dels altres. No ets d’aquí, no ets dels nostres....
La força del lloc d’origen.
No oblidem, però que, a l’origen, tots venim de fora, tots venim d’un altre lloc, d’unes altres forces.
No hem estat originats per les forces d’atracció d’uns altres cossos que van desitjar -o no- ser un de sol perquè un altre fos? Un altre com ells, carn de la seva carn estimada, benvingut siguis al món. O no.
Unes altres cèl·lules, uns altres cossos, per a donar lloc al nostre cos físic. Uns altres ulls, unes altres mirades per a donar lloc al nostre cos humà, social.
Hem de ser vistos com l’altre que ens mira, hem de ser reconeguts com un dels seus per poder tenir lloc en el món.
Un lloc que, de ser-nos denegat per les forces de la terra o dels poders econòmics, polítics o socials, ens empeny a buscar un nou lloc per viure.
Les forces del nou lloc, que una vegada més, poden sentenciar amb un cop d’ull si et pertoca un lloc en el seu món. O no.
La relació de forces entre els qui arriben i els qui ja hi són, emparats per les forces del lloc.
Qui són els qui venen? Són o no són com nosaltres? Quines són les seves forces? Seran més grans que les nostres i ens trauran del nostre lloc? Podem, volem fer-los hi lloc? Sabrem posar-los al seu lloc?
Quin és el seu lloc?
Per part dels qui arriben, el mateix: Qui són, els que ja hi són? Són o no són com nosaltres? Podran, voldran fer-nos un lloc?
Quin és el nostre lloc?
Des de on ens mirem els uns als altres? Des de quina por, quin recel, quins prejudicis, o des de quin grau d’empatia i de reconeixement?
Els uns i els altres. Dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda feta de la lenta o de la violenta sedimentació de segles de mirades que engendraren creences que engendraren símbols que engendraren accions que engendraren guerres que engendraren fronteres.... Cara: ets dels nostres. Creu: no, no ho ets.
Sant Feliu de Guíxols: ¿cara o creu?
A través dels segles, diversos pobles, diversa gent han trobat les forces d’aquest lloc prou favorables com per fer-ne un lloc per viure. Les empremtes del seu pas assenyalen els camins de la nostra petita història, configuren el trencadís de la nostra identitat.
No es qüestió, però, en aquesta exposició, de mirar lluny enrere sinó de mirar cap a la nostra història més recent, la dels nostres últims cinquanta anys, un període especialment marcat per l’arribada massiva de nova gent que, buscant un lloc per viure, sumen els seus passos a les empremtes ja existents.
Mirar com era aquest lloc quan arribaren, mirar com s’ha anat transformant en aquestos cinquanta anys. Una mirada que alternarà la distància –estudis sobre la història econòmica, política i social o de la geografia física i humana -, amb la màxima proximitat -el dia a dia, les transformacions a petita escala, les històries i testimonis individuals dels protagonistes reals d’aquesta historia-.
Una mirada, finalment, amb la voluntat de ser lenta, de fer-nos aturar un moment, ajudar-nos a separar la mirada d’allò mirat, suspendre, per uns instants, la nostra sentencia i mirar reflexivament cap endins, cap a les forces del lloc des de on ens mirem els uns als altres. Mirar no només per conèixer sinó també per reconèixer i ser reconeguts.
Una mirada oberta...de bat a bat.